Entrevistador- Avui tenim amb nosaltres a una persona vertaderament important en la història artística espanyola. Pintor, escultor, grabador i ceramista, Joan Miró. Aquest artista ha estat considerat un dels màxims representants del surrealisme a les seues obres. No esperem més per donar-li la benvinguda. Endavant, Joan Miró!
Pintor- Gràcies, gràcies! És per a mi un gran plaer poder estar ací amb tots vosaltres aquest matí, i més encara si es tracta de parlar del que per a mi, és la meua vida, l’art.
Entrevistador- El plaer és nostre. Bé Señor Miró, podria parlar-nos sobre la seua infància i sobre com va vosté començar a interessar-se per aquest món.
Pintor- Es clar. Doncs, vaig anar a l’escola com qualsevol noi de la ciutat. Quan vaig acabar l’ensenyança obligatòria, ja tenia al cap la possibilitat de començar a dibuixar a alguna escola, i mon pare va acceptar davant la meua petició d’estudiar dibuix a l’escola de Llotja, però amb una condició, que a la volta, compaginara el dibuix amb l’estudi del comerç, i així ho vaig fer. Amb 17 anys, vaig acabar d’estudiar comerç i vaig treballar a una drogueria de la ciutat, però vaig haver de deixar-ho per motius de salud, i em vaig retirar a la casa que teniem la meua familia a Mont-Roig. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig ingressar a l’Acadèmia d’art dirigida per Francesc d’Assís Galí, mentre que també assistia a classes de dibuix al natural. Vaig formarme al complet, fins i tot ja m’atrevia a intentar fer algun quadre per penjar-lo a ma casa. Tot el que vaig aprendre va ser el que em va impulsar a fer les meues obres públiques. I encara en tinc ganes d’aprendre i crear-ne més.
Entrevistador- En què es vas inspirar vosté per fer les seues creacions?
Pintor- Com a exemple, en “El Carnaval del Arlequín”, vaig intentar plasmar les al•lucinacions que em produïa la fam que pasava. No és que pintara el que veia en somnis, sino el que la fam em provocava, una mena… de…trànsit paregut al que experimenten els orientals.
Entrevistador- Quines són le seues obres preferides?
Pintor- Bfffff, això no es pregunta, pero bé. En pintures “Caracol, mujer, flor y estrella”, que s’exposa al Prado; i “Una estrella acaricia el seno de una negra”, que está exposat a Londres. En murals m’agrada un que vaig fer per a la Universitat de Harvard al 1950. En escultures, hi ha una que personalmente, m’apasiona, “La caricia de un pájaro. I “Miss Chicago”,que li agrada a la meua dona, que está plantat enmig de la ciutat.
Entrevistador- Ens hem assabentat que el seu museu ha rebut una bona resposta per part del públic, no és així?
Pintor- La veritat és que sí, la participació del públic és un element essencial en la materialització dels meus projectes. Mireia Saladrigues ha estès la meua pràctica con un marc, definit per la meua metodologia creativa, i ha aconseguit que el museu tinga una presència activa del espectadors, és a dir, que estiga prácticament ple les 24 hores del dia.
Entrevistador- Ens agradaria que ens contara de què tracta el premi Joan Miró.
Pintor- Aquest premi va nàixer amb la voluntat de promoure la cultura i les arts plàstiques, i és un reconeixement a la creació artística del món actual, l’otorga la meua Fundació amb el patrocini de l’Obra Social La Caixa. Té una dotació econòmica de 70.000 euros, que ja és prou… i es otorgat cada dos anys per un jurat internacional.
Entrevistador- La col•lecció de la Fundació Joan Miró comprén més de 14000 peces: 217 pintures, 178 escultures, 9 tèxtils, 4 ceràmiques i uns 8000 dibuixos. D’on provenen totes aquestes obres.
Pintor- La major part d’aquest fons va ser donat per mi mateix, altra part prové de la col•lecció de Pilar Juncosa, la meua dona, i de la col•lecció Joan Prats, íntim amic de la familia i impulsor de la idea de crear la fundació. Aquest fons s‘ha vist incrementat amb les posteriors donacions de Marguerite Aimé , Manuel de Muga, i el meu nèt mateix.
Entrevistador- Impresionant, Señor Miró. I aquestes obres, arreu del món, en quins museus s’exposen?
Pintor- En prou museus, diria jo jajaja. Doncs, al centre Pompidou de París, al museu d’art de Nova York, al centre d’art Reina Sofía, al National Gallery de Washington, entre tants…
Entrevistador- L’obra miroriana, s’estén pels grans museus que vosté acaba de dir-nos, i per nombroses institucions culturals arreu del món, i ací, a Catalunya en té una bona representació.
Pintor- És cert. Algunes escultures com “Dona i ocell”, recoberta de ceràmica, es troba situada al parc Joan Miró, o l’escultura de bronze “Dona”, al pati central de la ciutat, i altres es troben al museu de ceràmica, i com haureu vist, les plante fins i tot a l’aeroport. I això sense contar les que están al museu de Noutjuic. Certament, no em puc queixar del que he aconseguit i tan sols dos anys. He extés el meu nom arreu del món, i amb ell, les meus obres.
Entrevistador- Moltísimes gràcies Señor Miró per haver pogut donar-nos un poc del seu temps i per contar-nos tantes coses sobre vosté i el seu treball. Ha sigut un vertader plaer poder tractar amb una persona com vosté, de veritat.
Pintor- Gràcies a vosté i als espectadors per haver fet que em senta com a casa. Perdoneu-me, pero m’agradaria dir-li als jòvens de hui en dia, que tinguen curiositats, i que realment, s’interesen per descobrir i saber més sobre elles. Espere tornar prompte per ací. Adèu! Un plaer!
Entrevistador- Estimats televidents, això es tot per hui. Tot un artista el señor Miró, veritat? Demá tornem amb més art i amb un altre artista. Tindrem amb nosaltres a Tamara de Lempika! Bon dia volguts espectadors D’art, avui i sempre, i demá, tothom a les 12.30 front el televisor, perquè… ¡us esperem ací, a la cadena valenciana!
martes, 20 de diciembre de 2011
jueves, 17 de noviembre de 2011
Una finestra oberta al món
Visita de l'exposició de Bancaixa
Aquesta exposició ens mostra l'Espanya de la segona meitat del segle XIX i les tres primeres dècades del segle XX.
En algunes fotografies d'aquesta exposició(com la de un carrer en Galícia al final del segle XIX) es veuen borroses ja que usaven vidre per fer les fotografíes i era molt costós fer una fotografia perqué es tenia que traslladar tot un estudi fotogràfic.
Fotògrafs com Emilio Beauch (1875) feia fotografies taurines i una fotògrafa molt bona amiga de Sorolla va fotografiar la casa de la duquesa de València ja que era un bon model de casa de pesona amb diners perqué ja tenia aigua potable que, aleshores, era un luxe.
Alguns fotògrafs com Kurt Hieischer (1914) fotografiava una Espanya plena de paisatges naturals.
Hi havia coses curioses aleshores, com que si una dona portava en el barret un espill descobert volia dir que estaba casada i, si per el contrari ho portava cobert, volia dir que no ho estava.
Descripció de la fotografia:
La fotògrafa Ruth Malilda Anderson fotografiava la vida cotidiana de 1928. Com, per exemple, la fotografía “Cántaros de fuente en la plaza” on es veu a una dona extraient aigua de la font de la plaça i posant-la en alguns cántars.
En algunes fotografies d'aquesta exposició(com la de un carrer en Galícia al final del segle XIX) es veuen borroses ja que usaven vidre per fer les fotografíes i era molt costós fer una fotografia perqué es tenia que traslladar tot un estudi fotogràfic.
Fotògrafs com Emilio Beauch (1875) feia fotografies taurines i una fotògrafa molt bona amiga de Sorolla va fotografiar la casa de la duquesa de València ja que era un bon model de casa de pesona amb diners perqué ja tenia aigua potable que, aleshores, era un luxe.
Alguns fotògrafs com Kurt Hieischer (1914) fotografiava una Espanya plena de paisatges naturals.
Hi havia coses curioses aleshores, com que si una dona portava en el barret un espill descobert volia dir que estaba casada i, si per el contrari ho portava cobert, volia dir que no ho estava.
Descripció de la fotografia:
La fotògrafa Ruth Malilda Anderson fotografiava la vida cotidiana de 1928. Com, per exemple, la fotografía “Cántaros de fuente en la plaza” on es veu a una dona extraient aigua de la font de la plaça i posant-la en alguns cántars.
domingo, 23 de octubre de 2011
Ressenya del relat "tard a la nit" de Rosa Montero.
Ressenya de”tard a la nit”:
Aquesta historia l’ha escrita Rosa Montero, una madrilenya periodista i col•laboradora de “EL PAIS” que ha obtingut nombrosos premis com el nacional de periodismo al 1980. La primera novel•la que va escriure Rosa va ser “Crónicas de desamor” al 1979. Escriu al periòdic “EL PAIS” articles comentant llibres i també hi escriu literatura infantil. El seu primer llibre de relats va ser “Amantes y enemigos”, que va escriure al 1998.
Tema: Relació amorosa entre una dona i un misteriós home jove.
Argument: Una dona es troba a un jove malferit al seu portal i l’ofereix ajuda. A partir d’ahí comencen una relació amorosa i passional, però la dona desconfia d’ell al sospitar que, per comentaris que ha sentit al barri comparant-los amb el físic del xic i amb la seua personalitat misteriosa, pot ser el cap d’un grup de “skinhees” que hi ha al seu barri. Aquest relat es desenvolupa a un barri marginal de Madrid en l’actualitat, un barri anomenat Ballesta. És un relat misteriós de Rosa Montero on es mescla desconfiança, passió, prejudicis…
Personatges:
Protagonistes:La dona i Aitor(el xic).
Secundaris:Els veïns del portal i la filla de la dona.
Lloc on es desenvolupa l’acció: Barri de Ballesta, Madrid.
Punt de vista: La historia està narrada en primera persona per la protagonista.
Temps:
Intern o narratiu: L’estiu.
Històric: L’actualitat.
Verbal: Pretèrit imperfecte de l’indicatiu.
Recursos: Preguntes retòriques, comparacions…
Preguntes retòriques : “ Tu, que n’hagueres fet? “
Comparacions: “ Hi estava agotnat esperant que passara com un depredador espera a la seua víctima en l’espessor”
Comentari personal:
A mi aquest relat m’ha paregut molt interessant i el recomanaria per a la gent adolescent, ja que té una lectura molt fàcil i amena i a més hi ha passió, reflexió, desconfianza...
Aquesta historia l’ha escrita Rosa Montero, una madrilenya periodista i col•laboradora de “EL PAIS” que ha obtingut nombrosos premis com el nacional de periodismo al 1980. La primera novel•la que va escriure Rosa va ser “Crónicas de desamor” al 1979. Escriu al periòdic “EL PAIS” articles comentant llibres i també hi escriu literatura infantil. El seu primer llibre de relats va ser “Amantes y enemigos”, que va escriure al 1998.
Tema: Relació amorosa entre una dona i un misteriós home jove.
Argument: Una dona es troba a un jove malferit al seu portal i l’ofereix ajuda. A partir d’ahí comencen una relació amorosa i passional, però la dona desconfia d’ell al sospitar que, per comentaris que ha sentit al barri comparant-los amb el físic del xic i amb la seua personalitat misteriosa, pot ser el cap d’un grup de “skinhees” que hi ha al seu barri. Aquest relat es desenvolupa a un barri marginal de Madrid en l’actualitat, un barri anomenat Ballesta. És un relat misteriós de Rosa Montero on es mescla desconfiança, passió, prejudicis…
Personatges:
Protagonistes:La dona i Aitor(el xic).
Secundaris:Els veïns del portal i la filla de la dona.
Lloc on es desenvolupa l’acció: Barri de Ballesta, Madrid.
Punt de vista: La historia està narrada en primera persona per la protagonista.
Temps:
Intern o narratiu: L’estiu.
Històric: L’actualitat.
Verbal: Pretèrit imperfecte de l’indicatiu.
Recursos: Preguntes retòriques, comparacions…
Preguntes retòriques : “ Tu, que n’hagueres fet? “
Comparacions: “ Hi estava agotnat esperant que passara com un depredador espera a la seua víctima en l’espessor”
Comentari personal:
A mi aquest relat m’ha paregut molt interessant i el recomanaria per a la gent adolescent, ja que té una lectura molt fàcil i amena i a més hi ha passió, reflexió, desconfianza...
domingo, 12 de junio de 2011
Narració sobre tres punts de vista diferents
Sònia:
Era decisiu. Aquest examen era el definitiu, el més important, per al q ue més havia estudiat: tres setmanes. Tres setmanes estudiant anglès per a un examen d’un llibre sencer. Tres setmanes, tanmateix, aquell matí a l’espera d’aquest examen, em pareixia poc. Estava molt insegura. I això era estranyíssim en mi ja que jo sempre estudiava poc i treia molt bones notes. Però en aquest examen, estaria satisfeta amb un sis. Ja no hi quedava més temps per estudiar, tan sols faltaven quinze minuts per a començar l’examen. “Alea jacta est” vaig dir-me a mi mateixa.
Vaig obrir el llibre un moment per a repassar uns pocs minuts. Me’l sabia, ho havia repassat tot i me’l sabia o, almenys aquesta era la meua impressió. Va sonar la sirena, ja era l’hora de començar l’examen i jo me’l sabia a la perfecció, més o menys...
Van repartir els exàmens i la professora va dir que ja podíem donar-li la volta al full. Vaig començar a llegir-lo... NO! La primera pregunta no me la sabia. Havíem donat açò a classe? Em vaig començar a posar molt nerviosa, jo sempre em sabia totes les preguntes de tots els exàmens, però aquesta no. Se’m va fer un nús a l’estómac i vaig començar a suar. Ara no podia fer una altra cosa, hauria de copiar. Jo mai havia copiat, tanmateix, açò era una emergència.
-Ps!Ps!- li vaig dir a Felip, el meu company del costat-Ps!
Em va mirar amb cara d’aombrat. Què li passava? Donava el mateix, al grà.
-Dis-me la primera pregunta- li vaig dir en veu baixa, la més baixa que puguera fer sonar la meua gola.
-Sònia, deixa l’examen damunt la taula i ix fora immediatament- va dir la meua professora.
En eixe moment vaig adonar-me de que jo soleta vaig acabar amb el meu curs.
Felip:
Bah, un altre examen més per al que no he estudiat i un altre que vaig a suspendre i , en realitat, em dona igual. Jo ja passe dels estudis i de tot.
No em see res del que hem donat en classe. Normal, no estic atent en cap, però no m’importa.
Em dona el mateix el que pensen els meus pares sobre els estudis, no serveixen per a res. Jo el que vull es posar-me a treballar el més aviat possible.
La sirena va interrompre les meues cavil•lacions i vaig pujar cap a la classe. Em vaig assentar en l’última filera i vaig observar com entrava la gent a classe, amb les seues cares nervioses, desitjant acabar l’examen. Hem vaig fixar en l’empollona de Sònia, hui estava molt nerviosa i pàl•lida. Què li passaria? Damunt, s’asseu al meu costat, però no em va mirar ni per un segon, com si jo no estigués ahí.
Van repartir l’examen i jo no hi tenia cap esperança, ja hi sabia que el suspendria com tots els demés, però em donava el mateix. Vaig girar el full i, per a la meua sorpresa, la primera pregunta me la sabia. Feia anys que no em passava, jo mai em sabia cap pregunta de cap examen, però aquesta si. Això em va fer sentir important.
-Ps!Ps!- vaig escoltar de sobte. Qui seria?
Mare meua! Era Sònia i me ho estava fent a mi! No me’l podia creure! L’empollona de Sònia m’estava parlant a mi!
La vaig mirar per a veure que volia.
-Dis-me la primera pregunta- em va dir, i vaig haver d’esforçar-me per a escoltarla, ja que ho va dir en veu molt baixa.
Què li passava avui!? M’estava demanant ajuda! Vaig tardar un poc en reaccionar perquè encara no me’l creia, però quan ho vaig fer, els meus ulls van anar a la primera pregunta del meu examen, ja contestada, per a donar-li la resposta.
-Sònia, deixa l’examen damunt la taula i ix fora immediatament- li va dir la professora.
No! Per una vegada que tenia ocasió d’ajudar-la, la pillen copiant, pobreta. Ha acabat amb el curs sencer.
L’observe com ix de la classe i de l’ull li cau una llàgrima que recorre la galta de dalt a baix. Pobreta, en realitat, em dona llàstima.
Lluisa (professora) :
Aquest matí tinc molta son, no m’abelleix res fer l’examen. Aniré a la sala de professors a fer-me un cafè. Damunt, justament quan travesse la porta de la sala, sona la sirena.
-Mare meua! No tinc temps ni de prendre’m un cafè- vaig pensar.
Camine fins a la classe i, ja en la porta, m’esperen uns quants alumnes.
-Bon dia- em diuen nerviosos.
-Bon dia- els responc a tots mentre obric la porta de la classe.
M’assente a la taula mentres espere als alumnes que queden per entrar. Aquests, van assentant-se en les cadires i quan ja estan tots asseguts comence a repartir els exàmens.
Em vaig fixar molt en Sònia. Què li passava avui? Estava nerviosa? Sònia mai havia estat nerviosa per cap examen. Que estrany, estava molt pàl•lida.
Vaig donar senyal de que podien girar el full i començar l’examen. Seguidament, vaig anar a la meua taula a corregir els exàmens de 4rt de la ESO.
De tant en tant mirava a la classe, per a assabentar-me de si copiaven. No se’ls anava a posar tan fàcil.
Em vaig adonar de que Sònia estava fent moviments estranys. Estava parlant amb el company del costat!? No m’ho podia creure.
Sònia! Ella sempre estudiava i treia molt bones notes! Però astó no el podia permetre a la meua classe.
-Sònia, deixa l’examen damunt la taula i ix fora immediatament.- li vaig dir amb tota la llàstima del mon.
Tindrà que repetir el curs. Jo no la he suspès, s’ha suspès ella soleta.
Era decisiu. Aquest examen era el definitiu, el més important, per al q ue més havia estudiat: tres setmanes. Tres setmanes estudiant anglès per a un examen d’un llibre sencer. Tres setmanes, tanmateix, aquell matí a l’espera d’aquest examen, em pareixia poc. Estava molt insegura. I això era estranyíssim en mi ja que jo sempre estudiava poc i treia molt bones notes. Però en aquest examen, estaria satisfeta amb un sis. Ja no hi quedava més temps per estudiar, tan sols faltaven quinze minuts per a començar l’examen. “Alea jacta est” vaig dir-me a mi mateixa.
Vaig obrir el llibre un moment per a repassar uns pocs minuts. Me’l sabia, ho havia repassat tot i me’l sabia o, almenys aquesta era la meua impressió. Va sonar la sirena, ja era l’hora de començar l’examen i jo me’l sabia a la perfecció, més o menys...
Van repartir els exàmens i la professora va dir que ja podíem donar-li la volta al full. Vaig començar a llegir-lo... NO! La primera pregunta no me la sabia. Havíem donat açò a classe? Em vaig començar a posar molt nerviosa, jo sempre em sabia totes les preguntes de tots els exàmens, però aquesta no. Se’m va fer un nús a l’estómac i vaig començar a suar. Ara no podia fer una altra cosa, hauria de copiar. Jo mai havia copiat, tanmateix, açò era una emergència.
-Ps!Ps!- li vaig dir a Felip, el meu company del costat-Ps!
Em va mirar amb cara d’aombrat. Què li passava? Donava el mateix, al grà.
-Dis-me la primera pregunta- li vaig dir en veu baixa, la més baixa que puguera fer sonar la meua gola.
-Sònia, deixa l’examen damunt la taula i ix fora immediatament- va dir la meua professora.
En eixe moment vaig adonar-me de que jo soleta vaig acabar amb el meu curs.
Felip:
Bah, un altre examen més per al que no he estudiat i un altre que vaig a suspendre i , en realitat, em dona igual. Jo ja passe dels estudis i de tot.
No em see res del que hem donat en classe. Normal, no estic atent en cap, però no m’importa.
Em dona el mateix el que pensen els meus pares sobre els estudis, no serveixen per a res. Jo el que vull es posar-me a treballar el més aviat possible.
La sirena va interrompre les meues cavil•lacions i vaig pujar cap a la classe. Em vaig assentar en l’última filera i vaig observar com entrava la gent a classe, amb les seues cares nervioses, desitjant acabar l’examen. Hem vaig fixar en l’empollona de Sònia, hui estava molt nerviosa i pàl•lida. Què li passaria? Damunt, s’asseu al meu costat, però no em va mirar ni per un segon, com si jo no estigués ahí.
Van repartir l’examen i jo no hi tenia cap esperança, ja hi sabia que el suspendria com tots els demés, però em donava el mateix. Vaig girar el full i, per a la meua sorpresa, la primera pregunta me la sabia. Feia anys que no em passava, jo mai em sabia cap pregunta de cap examen, però aquesta si. Això em va fer sentir important.
-Ps!Ps!- vaig escoltar de sobte. Qui seria?
Mare meua! Era Sònia i me ho estava fent a mi! No me’l podia creure! L’empollona de Sònia m’estava parlant a mi!
La vaig mirar per a veure que volia.
-Dis-me la primera pregunta- em va dir, i vaig haver d’esforçar-me per a escoltarla, ja que ho va dir en veu molt baixa.
Què li passava avui!? M’estava demanant ajuda! Vaig tardar un poc en reaccionar perquè encara no me’l creia, però quan ho vaig fer, els meus ulls van anar a la primera pregunta del meu examen, ja contestada, per a donar-li la resposta.
-Sònia, deixa l’examen damunt la taula i ix fora immediatament- li va dir la professora.
No! Per una vegada que tenia ocasió d’ajudar-la, la pillen copiant, pobreta. Ha acabat amb el curs sencer.
L’observe com ix de la classe i de l’ull li cau una llàgrima que recorre la galta de dalt a baix. Pobreta, en realitat, em dona llàstima.
Lluisa (professora) :
Aquest matí tinc molta son, no m’abelleix res fer l’examen. Aniré a la sala de professors a fer-me un cafè. Damunt, justament quan travesse la porta de la sala, sona la sirena.
-Mare meua! No tinc temps ni de prendre’m un cafè- vaig pensar.
Camine fins a la classe i, ja en la porta, m’esperen uns quants alumnes.
-Bon dia- em diuen nerviosos.
-Bon dia- els responc a tots mentre obric la porta de la classe.
M’assente a la taula mentres espere als alumnes que queden per entrar. Aquests, van assentant-se en les cadires i quan ja estan tots asseguts comence a repartir els exàmens.
Em vaig fixar molt en Sònia. Què li passava avui? Estava nerviosa? Sònia mai havia estat nerviosa per cap examen. Que estrany, estava molt pàl•lida.
Vaig donar senyal de que podien girar el full i començar l’examen. Seguidament, vaig anar a la meua taula a corregir els exàmens de 4rt de la ESO.
De tant en tant mirava a la classe, per a assabentar-me de si copiaven. No se’ls anava a posar tan fàcil.
Em vaig adonar de que Sònia estava fent moviments estranys. Estava parlant amb el company del costat!? No m’ho podia creure.
Sònia! Ella sempre estudiava i treia molt bones notes! Però astó no el podia permetre a la meua classe.
-Sònia, deixa l’examen damunt la taula i ix fora immediatament.- li vaig dir amb tota la llàstima del mon.
Tindrà que repetir el curs. Jo no la he suspès, s’ha suspès ella soleta.
Conclusions sobre el canvi de dieta amb el pas dels anys
Conclusions sobre el canvi d’alimentació:
Abans, el menjar depenia molt més dels ingressos econòmics de la gent i n’hi havia menys persones que passaven fam que ara. Es menjaven més plats de cullera que ara i la gent que no tenia molts diners menjava molt sovint llegums i arròs ja que eren els aliments més barats i el peix no es solia menjar perquè era més car i sols la gent que aleshores hi tenia més ingressos econòmics hi podia menjar-ne. Aleshores es feien tres menjars al dia (desdejuni, menjar i dinar) i sols els xiquets petits verenaven. En general, el menjar d’abans era molt més simple i es feien més plats de cullera que ara, per tant era més elaborat.
Conclusions sobre els canvis d’hàbits:
Aleshores, es comprava més als mercats o les tendes de barri (ultramarinos) i no com ara, que es compra més a les grans superfícies (supermercats...). Abans, no es compraven menjars preparats ja que no s’avien inventat i com que no hi havia frigorífics s’anava a comprar pràcticament tots els dies. Com que aleshores la majoria dels menjars eren de llegums o de cullera, es tardava més temps en cuinar que ara ja que eixe tipus de menjar requereixen més temps d’elaboració. En general, la gent dedicava més temps al menjar que ara.
Conclusions sobre els menjars especials d’abans:
Abans, les persones molt catòliques no menjaven carn els divendres però, les persones no creients o no molt catòliques menjaven qualsevol aliment com qualsevol dia. En Nadal es solia menjar bullit ja que era la tradició. En Pasqües, es menjava truita de creïlles. En general, els menjars especials les festes del any no han canviat, tanmateix les persones d’ara no es prenen tan “al peu de la lletra” els menjars especials en festes del any i a voltes mengen qualsevol cosa, però algunes famílies continuen mantenint els menjars especials.
Conclusions sobre el canvi en el consum:
Aleshores, s’aprofitaven més els menjars que ara i es podien fer diferents menjars d’un sol menjar i per a molts dies. Abans, no es tiraven tant sovint els aliments al fem (no com ara) ja que ahorraven més diners d’aquesta manera. Ara es tiren més aliments a la brossa que no estan del tot roïns. Aleshores, els xiquets havien de menjar els plats que la mare preparava i sense opció de canviar de plat en eixe menjar i, en el cas de que el xiquet no volguera menjar eixe plat, se’l donaven per verenar i si no volia prendre-ho de verenar, l’hauria de prendre per sopar i així successivament fins que el xiquet es prenia el plat. En general, abans no es podien tenir tants capricis com ara en la qüestió del menjar.
Conclusió final:El menjar depenia, sobretot, dels ingressos econòmics de la gent. No es podien permetre tants capricis com ara i la gent s’havia de conformar amb el menjar que hi havia, que era més senzill i quasi tot de cullera. Abans cuinaven sols les dones, que s’havien de passar moltes hores a la cuina ja que els menjars eren més elaborats.
Abans, el menjar depenia molt més dels ingressos econòmics de la gent i n’hi havia menys persones que passaven fam que ara. Es menjaven més plats de cullera que ara i la gent que no tenia molts diners menjava molt sovint llegums i arròs ja que eren els aliments més barats i el peix no es solia menjar perquè era més car i sols la gent que aleshores hi tenia més ingressos econòmics hi podia menjar-ne. Aleshores es feien tres menjars al dia (desdejuni, menjar i dinar) i sols els xiquets petits verenaven. En general, el menjar d’abans era molt més simple i es feien més plats de cullera que ara, per tant era més elaborat.
Conclusions sobre els canvis d’hàbits:
Aleshores, es comprava més als mercats o les tendes de barri (ultramarinos) i no com ara, que es compra més a les grans superfícies (supermercats...). Abans, no es compraven menjars preparats ja que no s’avien inventat i com que no hi havia frigorífics s’anava a comprar pràcticament tots els dies. Com que aleshores la majoria dels menjars eren de llegums o de cullera, es tardava més temps en cuinar que ara ja que eixe tipus de menjar requereixen més temps d’elaboració. En general, la gent dedicava més temps al menjar que ara.
Conclusions sobre els menjars especials d’abans:
Abans, les persones molt catòliques no menjaven carn els divendres però, les persones no creients o no molt catòliques menjaven qualsevol aliment com qualsevol dia. En Nadal es solia menjar bullit ja que era la tradició. En Pasqües, es menjava truita de creïlles. En general, els menjars especials les festes del any no han canviat, tanmateix les persones d’ara no es prenen tan “al peu de la lletra” els menjars especials en festes del any i a voltes mengen qualsevol cosa, però algunes famílies continuen mantenint els menjars especials.
Conclusions sobre el canvi en el consum:
Aleshores, s’aprofitaven més els menjars que ara i es podien fer diferents menjars d’un sol menjar i per a molts dies. Abans, no es tiraven tant sovint els aliments al fem (no com ara) ja que ahorraven més diners d’aquesta manera. Ara es tiren més aliments a la brossa que no estan del tot roïns. Aleshores, els xiquets havien de menjar els plats que la mare preparava i sense opció de canviar de plat en eixe menjar i, en el cas de que el xiquet no volguera menjar eixe plat, se’l donaven per verenar i si no volia prendre-ho de verenar, l’hauria de prendre per sopar i així successivament fins que el xiquet es prenia el plat. En general, abans no es podien tenir tants capricis com ara en la qüestió del menjar.
Conclusió final:El menjar depenia, sobretot, dels ingressos econòmics de la gent. No es podien permetre tants capricis com ara i la gent s’havia de conformar amb el menjar que hi havia, que era més senzill i quasi tot de cullera. Abans cuinaven sols les dones, que s’havien de passar moltes hores a la cuina ja que els menjars eren més elaborats.
Taller de cuina
Fa poc, al institut, a Eugènia se li va ocòrrer, fer un taller de cuina un dia per a ensenyar-nos algunes cosetes i va ser molt bona idea perquè de veritat, vam aprendre.
Jo vaig cuinar amb Beatriu i Pau Puche arròs tres delícies que és un plat que em va agradar molt i, que avans, no sabia cuinar.
Jo vaig cuinar amb Beatriu i Pau Puche arròs tres delícies que és un plat que em va agradar molt i, que avans, no sabia cuinar.
L'últim vaixell
Aquest llibre tracta de les aventures que viveix una jove anomenada Llibertat al temps de la dictadura de Franco, en la posguerra.
Aquest llibre m'ha paregut molt interesant ja que conta molt bé que va passar a la posguerra i, sobretot, que li va passar a les persones que la van viure. Ens explia molt bé com estava el món sota la dictadura de Franco, les barbaritats que va fer ell i les seves tropes, el desalmats que eren... El recomane als joves, ja que aquesta novel•la té un enteniment fàcil i podria informar a l'adolescència sobre la época de Franco, ja que no la conèixen a fons i un poquet de cultura no ve gens malament.
Aquest llibre m'ha paregut molt interesant ja que conta molt bé que va passar a la posguerra i, sobretot, que li va passar a les persones que la van viure. Ens explia molt bé com estava el món sota la dictadura de Franco, les barbaritats que va fer ell i les seves tropes, el desalmats que eren... El recomane als joves, ja que aquesta novel•la té un enteniment fàcil i podria informar a l'adolescència sobre la época de Franco, ja que no la conèixen a fons i un poquet de cultura no ve gens malament.
En un lloc anomenat gerra
Aquest llibre tracta sobre les guerres, sobre un periodista que envien a una guerra i que s'ha de buscar un xiquet d'aquest lloc, que conega la zona i que puga ajudar-li a conseguir entrevistes, fotos, a traduir l'idioma... tracta sobre les aventures que viu el periodista amb aquest xiquet.
A mi m'ha agradat molt ja que són coses que ara estan pasant i que, de segur, que algun periodista s'ha de buscar a un xiquet per a que faça assò. Ha estat un llibre molt interessant de llegir i amb el que he aprés molt
A mi m'ha agradat molt ja que són coses que ara estan pasant i que, de segur, que algun periodista s'ha de buscar a un xiquet per a que faça assò. Ha estat un llibre molt interessant de llegir i amb el que he aprés molt
domingo, 27 de marzo de 2011
Comentari sobre la foto del dia de la dona
Jo crec que aquesta foto representa la força que té la dona per a acabar amb aquesta societat que encara li queda masclisme i per a aconseguir la igualtat de drets amb els hòmens. Aquesta imatge, pel seu color morat, pel signe de la dona i per la transformació d'aquest signe amb un puny simbolitza la lluita feminista en general.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)