domingo, 3 de junio de 2012
Preguntes de Tirant Lo Blanc
l.- Saps el nom de l’autor del Tirant lo Blanc? Conta on i quan va nàixer. Què hi passava?
L'autor de Tirant lo balnc va ser Joanot Martorell, que va nàixer en Gandia en 1413.
2.- Quines característiques tenen les novel.les cavalleresques?
La novel•la cavalleresca és un gènere narratiu que va aparèixer a Europa entre els segles XIV i el XV. Va ser l'evolució de la novel•la de cavalleries modernes que reflectien situacions reals d’aquella època. Eren narracions en prosa que es van basar en els models de les cròniques catalanes. Llavors va haver-hi una influència mútua entre la literatura i la vida real, ja que els cavallers llegien les novel•les cavalleresques i volien actuar com els herois d’aquestes obres.
3.- Quin és l’argument de la novel.la?
La novel•la tracta sobre les aventures de un cavaller anomenat Tirant Lo Blanc. Les batalles que guanya, el seu amor per Carmesina…
4.- Qui i com són els seus personatges principals ?
Tirant lo blanc: un gran cavaller, valent, fort i molt hàbil amb les armes, que planta cara a les situacions més arriscades i perilloses, lluitant a les batalles amb enginy i justícia. És un personatge molt amable i educat, que defensa uns ideals concrets i defensa el seu honor amb totes les seves forces. Però en el terreny amorós es mostra bastant tímid i vulnerable, i sovint aquest enamorament li porta conseqüències a la seva pròpia vida.
Carmesina: és un personatge d’una gran bellesa amb un sol objectiu, conservar la seva virginitat. Té una bellesa singular , amb la qual Tirant es va enamorar completament d’ella, però de vegades es deixa endur molt facilment per les influències dels altres.
Diafebus: és un cavaller culte prestigiós i fidel. És amic íntim de Tirant i el seu propi cosí, company d’armes. Es va casar amb Estefania, filla del duc de Macedònia.
Estefania: donzella de Carmesina i íntima amiga, esposa de Diafebus.
Emperador: és l’amo de l’Imperi de Constantinoble. Home molt culte i educat, que es preocupa pels problemes de la cort, però no se’n adona del què passa al seu voltant i acaba morint de pena per Tirant i Carmesina.
Emperadriu: és una persona molt noble i honesta, molt respetuosa amb la gent i molt amable en uns certs àmbits, ja que amaga al seu marit la seva relació amorosa amb Hipòlit.
Hipòlit: és un personatge bastant insegur amb si mateix, jove, però sense gaire experiència i s’expressa amb un llenguatge culte i ben refinat. Ell mateix va ser qui va declarar el seu amor a l’Emperadriu.
Plaerdemavida: és amiga de la princesa Carmesina i també la seva donzella. És una persona molt intel•ligent i sincera, que fa tot el possible per ajudar a Tirant en les arts de seducció, per atreure a Carmesina.
Viuda Reposada: és una persona odiosa, ja que intenta fer impossibles els amors de Tirant amb Carmesina, perquè està enamorada d’ell, i intenta distenciar-los amb enganys.
5.- En quines parts es divideix el Tirant?
La novel•la pot ser dividida en cinc parts, que corresponen als llocs geogràfics respectius en què es desenvolupen.
1a part) L’acció transcorre a Anglaterra, on Tirant és nomenat cavaller i guanya fama en les lluites cortesanes.
2a part) Tirant marxa a Sicília i Rodes i és nomenat almirall en les batalles navals. S’estableix una relació sentimental entre la filla del rei de Sicília i el príncep Felip de França.
3a part) Tirant va a Constantinoble i guanya certa importància en la batalla contra els turcs. Ell s’enamora de la princesa Carmesina i es produeixen situacions picants.
4a part) Tirant naufraga a les costes de Tunísia i conquereix part del nord d’Àfrica. També converteix molta gent al cristianisme.
5a part) Retorna a l’Imperi grec, es casa amb Carmesina i és nomenat César de l’Imperi. Pateix una pulmonia i mort. Carmesina mort a causa de la seva pena i els enterren junts.
6.- Quins fets històrics es narren en aquesta novel.la?
Els fets històrics que apareixen a la novel•la són el setge de Rodes i el setge de Constantinoble, on Joanot Martorell no hi va prendre part, sinó que es va informar a través de gent que hi havia participat i de cròniques de l'època. A més a més, alguns fets històrics són ficció com per exemple la conquesta al setge de Constantinoble, que ell argumenta que varen guanyar els cristians, però històricament era dels turcs.
7.- Per què es diu que és una obra moderna, eròtica i humorística?
Amor, sensualitat, passió i sexe cru i desenfadat són ingredients primordials de la novel•la, els més gustosos, la sal i pebre, com ha remarcat fins i tot la crítica més conservadora. L’amor és tan important com la guerra i s’hi aplicaran les mateixes energies i estratègies. L’un com l’altra, seran la via d’ascens social de Tirant, com en els millors temps de la “curialitas” del segle XII. Aquesta raó és, potser, la que ens explica els continus paral•lelismes entre la batalla militar i l’amorosa .
A part d’algunes innovacions tècniques, la modernitat rau sobretot en la versemblança i el realisme , així com en el tractament de l’humor i la ironia. Tampoc no podem menystenir el pragmatisme de tot el que el Tirant ens ensenya i tot el corpus de coneixements que forneix al lector, del tot necessaris per a qualsevol cavaller o dama medievals. El progrés en la tècnica es manifesta en l’ús de l’estil indirecte, com ara quan Tirant s’allunya de l’ermita i és Diafebus qui narra les proeses cavalleresques del seu amic i cosí o com es fa servir el truc del somni de Plaredemavida. El tractament psicològic dels personatges és tan innovador que Martorell de poc no s’anticipa a Freud en la descoberta del subconscient. La dosificació d’ingredients (humor, ironia, versemblança, exageració, fantasia...) fan del Tirant una poció o medecina capaç de guarir qualsevol malaltia. La malícia i la doble lectura de molts passatges fan que el lector se senti viu i despert de tanta agilitat mental com se li exigeix. L’alcavoteria de Plaerdemavida ens fa pensar més aviat en el refinament i la intriga de la cort francesa del XVIII que no pas en la sordidesa de la coetània Celestina, nascuda per al món literari el 1499.
8.- Quins elements estilístics en destacaries?
l'humor i la ironia utilitzant el valencià en prosa culte i filigranat, que s'entrecreua amb el to col•loquial, viu i expressiu utilitzat en els diàlegs d'alguns personatges. Valoració de les relacions amoroses de la novel•la, tenint en compte que a la literatura l'amor no hi és vist mai amb sentit de l'humor ni ironia.
9.- Quin sentit té El Tirant?
El sentit del Tirant és que coneguem les novel•les cavalleresques exalçant la cavalleria. Tanmateix té un to festiu i humorístic que agraden molt al lector.
10.- Per què Cervantes va dir del Tirant que era el millor llibre del món?
El Tirant lo Blanc, qualificat per Cervantes com "el mejor libro del mundo", és la millor novel•la catalana de tots els temps i significa un pas important en la narrativa d'Occident.
martes, 3 de abril de 2012
Ressenya El secret de l'alquimista
EL SECRET DE L'ALQUIMISTA, ODISEA PER
LA MEDITERRÀNIA
Gisbert, Francesc. El secret de l'alquimista, Editoria bromera, 2003.
Francesc Gisbert és un escriptor alicantí que va nàixer a alxcoi en 1976. És llicenciat en Filologia Catalana i actualment és professor de valencià a un institut.Ha fet narrativa infantil, juvenil i d'adults i li han otorgat premis com el premi Enric Valor i Carmesna de Narrativa infantil. Ha escrit obres com Les aventures de Joana, Les cares de la integració, El secret de l'alquimista...
Argument:
Jordi és un xic que viu aventures al conèixer a Vetalluny i aquest li diu que ha de complir una missió, a partir d'ahí Jordi viurà un viatge d'aventures que mai oblidarà.
Aquest llibre narrat en primera persona, segueix una estructura cronològica i ens conta, que Jordi és el que està narrant aquesta història i al final observem que se la està contant al seus néts.
Personatges principals: Jordi i la seua amiga, amb qui després es cassa., Assís el Calab, el capità del vaixell Portos i Ventanyun (tanmateix, aquest últim no coneix al protagonista mai).
Antagonista: El malvat personatge que vol apoderar-se del medalló.
Aquest llibre no ha estat del tot malament, tanmateix, a mi no m'agraden massa els llibres d'aventures, però per a les persones que si que lis agraden, jo el recomanaria ja que et pot fer passar una estona molt entretinguda.
LA MEDITERRÀNIA
Gisbert, Francesc. El secret de l'alquimista, Editoria bromera, 2003.
Francesc Gisbert és un escriptor alicantí que va nàixer a alxcoi en 1976. És llicenciat en Filologia Catalana i actualment és professor de valencià a un institut.Ha fet narrativa infantil, juvenil i d'adults i li han otorgat premis com el premi Enric Valor i Carmesna de Narrativa infantil. Ha escrit obres com Les aventures de Joana, Les cares de la integració, El secret de l'alquimista...
Argument:
Jordi és un xic que viu aventures al conèixer a Vetalluny i aquest li diu que ha de complir una missió, a partir d'ahí Jordi viurà un viatge d'aventures que mai oblidarà.
Aquest llibre narrat en primera persona, segueix una estructura cronològica i ens conta, que Jordi és el que està narrant aquesta història i al final observem que se la està contant al seus néts.
Personatges principals: Jordi i la seua amiga, amb qui després es cassa., Assís el Calab, el capità del vaixell Portos i Ventanyun (tanmateix, aquest últim no coneix al protagonista mai).
Antagonista: El malvat personatge que vol apoderar-se del medalló.
Aquest llibre no ha estat del tot malament, tanmateix, a mi no m'agraden massa els llibres d'aventures, però per a les persones que si que lis agraden, jo el recomanaria ja que et pot fer passar una estona molt entretinguda.
lunes, 26 de marzo de 2012
Els nostres poetes
Vicent Andrés Estellés:
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Joan Salvat-Papasseit:
Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - ibídem, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.
Josep Carner:
Josep Carner i Ribalta (Balaguer, Noguera, 1898 - Simi Valley, Califòrnia, 1988) fou un escriptor i polític nacionalista català. Començà la seva trajectòria com a publicista a les revistes La Falç (1912- 1926), L'Estisora (1916) de Balaguer, i La Flama (1920), vinculada a la línia patriòtica de Francesc Macià. Després es traslladà a Barcelona, on col·laborà amb L'Intransigent (1918-1922) o La Sardana (1925-1937)
Maria Mercè Marçal:
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser una poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista,
nacionalista i comunista i per un temps, editora. Usà com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.
Joan Vinyoli:
(Barcelona, 1914 - 1984) Poeta en llengua catalana, d'obra meditativa i lírica continguda. Es tracta d'una de les veus més fortes i personals i que més va influir en la nova poesia catalana. Autodidacta, va romandre llargs anys ignorat pel món literari, entregat a la creació de la seua obra, més pròxima a la tradició centreeuropea que a la pròpiament catalana.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Joan Salvat-Papasseit:
Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - ibídem, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.
Josep Carner:
Josep Carner i Ribalta (Balaguer, Noguera, 1898 - Simi Valley, Califòrnia, 1988) fou un escriptor i polític nacionalista català. Començà la seva trajectòria com a publicista a les revistes La Falç (1912- 1926), L'Estisora (1916) de Balaguer, i La Flama (1920), vinculada a la línia patriòtica de Francesc Macià. Després es traslladà a Barcelona, on col·laborà amb L'Intransigent (1918-1922) o La Sardana (1925-1937)
Maria Mercè Marçal:
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser una poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista,
nacionalista i comunista i per un temps, editora. Usà com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.
Joan Vinyoli:
(Barcelona, 1914 - 1984) Poeta en llengua catalana, d'obra meditativa i lírica continguda. Es tracta d'una de les veus més fortes i personals i que més va influir en la nova poesia catalana. Autodidacta, va romandre llargs anys ignorat pel món literari, entregat a la creació de la seua obra, més pròxima a la tradició centreeuropea que a la pròpiament catalana.
martes, 20 de diciembre de 2011
Entrevista a Joan Miró
Entrevistador- Avui tenim amb nosaltres a una persona vertaderament important en la història artística espanyola. Pintor, escultor, grabador i ceramista, Joan Miró. Aquest artista ha estat considerat un dels màxims representants del surrealisme a les seues obres. No esperem més per donar-li la benvinguda. Endavant, Joan Miró!
Pintor- Gràcies, gràcies! És per a mi un gran plaer poder estar ací amb tots vosaltres aquest matí, i més encara si es tracta de parlar del que per a mi, és la meua vida, l’art.
Entrevistador- El plaer és nostre. Bé Señor Miró, podria parlar-nos sobre la seua infància i sobre com va vosté començar a interessar-se per aquest món.
Pintor- Es clar. Doncs, vaig anar a l’escola com qualsevol noi de la ciutat. Quan vaig acabar l’ensenyança obligatòria, ja tenia al cap la possibilitat de començar a dibuixar a alguna escola, i mon pare va acceptar davant la meua petició d’estudiar dibuix a l’escola de Llotja, però amb una condició, que a la volta, compaginara el dibuix amb l’estudi del comerç, i així ho vaig fer. Amb 17 anys, vaig acabar d’estudiar comerç i vaig treballar a una drogueria de la ciutat, però vaig haver de deixar-ho per motius de salud, i em vaig retirar a la casa que teniem la meua familia a Mont-Roig. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig ingressar a l’Acadèmia d’art dirigida per Francesc d’Assís Galí, mentre que també assistia a classes de dibuix al natural. Vaig formarme al complet, fins i tot ja m’atrevia a intentar fer algun quadre per penjar-lo a ma casa. Tot el que vaig aprendre va ser el que em va impulsar a fer les meues obres públiques. I encara en tinc ganes d’aprendre i crear-ne més.
Entrevistador- En què es vas inspirar vosté per fer les seues creacions?
Pintor- Com a exemple, en “El Carnaval del Arlequín”, vaig intentar plasmar les al•lucinacions que em produïa la fam que pasava. No és que pintara el que veia en somnis, sino el que la fam em provocava, una mena… de…trànsit paregut al que experimenten els orientals.
Entrevistador- Quines són le seues obres preferides?
Pintor- Bfffff, això no es pregunta, pero bé. En pintures “Caracol, mujer, flor y estrella”, que s’exposa al Prado; i “Una estrella acaricia el seno de una negra”, que está exposat a Londres. En murals m’agrada un que vaig fer per a la Universitat de Harvard al 1950. En escultures, hi ha una que personalmente, m’apasiona, “La caricia de un pájaro. I “Miss Chicago”,que li agrada a la meua dona, que está plantat enmig de la ciutat.
Entrevistador- Ens hem assabentat que el seu museu ha rebut una bona resposta per part del públic, no és així?
Pintor- La veritat és que sí, la participació del públic és un element essencial en la materialització dels meus projectes. Mireia Saladrigues ha estès la meua pràctica con un marc, definit per la meua metodologia creativa, i ha aconseguit que el museu tinga una presència activa del espectadors, és a dir, que estiga prácticament ple les 24 hores del dia.
Entrevistador- Ens agradaria que ens contara de què tracta el premi Joan Miró.
Pintor- Aquest premi va nàixer amb la voluntat de promoure la cultura i les arts plàstiques, i és un reconeixement a la creació artística del món actual, l’otorga la meua Fundació amb el patrocini de l’Obra Social La Caixa. Té una dotació econòmica de 70.000 euros, que ja és prou… i es otorgat cada dos anys per un jurat internacional.
Entrevistador- La col•lecció de la Fundació Joan Miró comprén més de 14000 peces: 217 pintures, 178 escultures, 9 tèxtils, 4 ceràmiques i uns 8000 dibuixos. D’on provenen totes aquestes obres.
Pintor- La major part d’aquest fons va ser donat per mi mateix, altra part prové de la col•lecció de Pilar Juncosa, la meua dona, i de la col•lecció Joan Prats, íntim amic de la familia i impulsor de la idea de crear la fundació. Aquest fons s‘ha vist incrementat amb les posteriors donacions de Marguerite Aimé , Manuel de Muga, i el meu nèt mateix.
Entrevistador- Impresionant, Señor Miró. I aquestes obres, arreu del món, en quins museus s’exposen?
Pintor- En prou museus, diria jo jajaja. Doncs, al centre Pompidou de París, al museu d’art de Nova York, al centre d’art Reina Sofía, al National Gallery de Washington, entre tants…
Entrevistador- L’obra miroriana, s’estén pels grans museus que vosté acaba de dir-nos, i per nombroses institucions culturals arreu del món, i ací, a Catalunya en té una bona representació.
Pintor- És cert. Algunes escultures com “Dona i ocell”, recoberta de ceràmica, es troba situada al parc Joan Miró, o l’escultura de bronze “Dona”, al pati central de la ciutat, i altres es troben al museu de ceràmica, i com haureu vist, les plante fins i tot a l’aeroport. I això sense contar les que están al museu de Noutjuic. Certament, no em puc queixar del que he aconseguit i tan sols dos anys. He extés el meu nom arreu del món, i amb ell, les meus obres.
Entrevistador- Moltísimes gràcies Señor Miró per haver pogut donar-nos un poc del seu temps i per contar-nos tantes coses sobre vosté i el seu treball. Ha sigut un vertader plaer poder tractar amb una persona com vosté, de veritat.
Pintor- Gràcies a vosté i als espectadors per haver fet que em senta com a casa. Perdoneu-me, pero m’agradaria dir-li als jòvens de hui en dia, que tinguen curiositats, i que realment, s’interesen per descobrir i saber més sobre elles. Espere tornar prompte per ací. Adèu! Un plaer!
Entrevistador- Estimats televidents, això es tot per hui. Tot un artista el señor Miró, veritat? Demá tornem amb més art i amb un altre artista. Tindrem amb nosaltres a Tamara de Lempika! Bon dia volguts espectadors D’art, avui i sempre, i demá, tothom a les 12.30 front el televisor, perquè… ¡us esperem ací, a la cadena valenciana!
Pintor- Gràcies, gràcies! És per a mi un gran plaer poder estar ací amb tots vosaltres aquest matí, i més encara si es tracta de parlar del que per a mi, és la meua vida, l’art.
Entrevistador- El plaer és nostre. Bé Señor Miró, podria parlar-nos sobre la seua infància i sobre com va vosté començar a interessar-se per aquest món.
Pintor- Es clar. Doncs, vaig anar a l’escola com qualsevol noi de la ciutat. Quan vaig acabar l’ensenyança obligatòria, ja tenia al cap la possibilitat de començar a dibuixar a alguna escola, i mon pare va acceptar davant la meua petició d’estudiar dibuix a l’escola de Llotja, però amb una condició, que a la volta, compaginara el dibuix amb l’estudi del comerç, i així ho vaig fer. Amb 17 anys, vaig acabar d’estudiar comerç i vaig treballar a una drogueria de la ciutat, però vaig haver de deixar-ho per motius de salud, i em vaig retirar a la casa que teniem la meua familia a Mont-Roig. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig ingressar a l’Acadèmia d’art dirigida per Francesc d’Assís Galí, mentre que també assistia a classes de dibuix al natural. Vaig formarme al complet, fins i tot ja m’atrevia a intentar fer algun quadre per penjar-lo a ma casa. Tot el que vaig aprendre va ser el que em va impulsar a fer les meues obres públiques. I encara en tinc ganes d’aprendre i crear-ne més.
Entrevistador- En què es vas inspirar vosté per fer les seues creacions?
Pintor- Com a exemple, en “El Carnaval del Arlequín”, vaig intentar plasmar les al•lucinacions que em produïa la fam que pasava. No és que pintara el que veia en somnis, sino el que la fam em provocava, una mena… de…trànsit paregut al que experimenten els orientals.
Entrevistador- Quines són le seues obres preferides?
Pintor- Bfffff, això no es pregunta, pero bé. En pintures “Caracol, mujer, flor y estrella”, que s’exposa al Prado; i “Una estrella acaricia el seno de una negra”, que está exposat a Londres. En murals m’agrada un que vaig fer per a la Universitat de Harvard al 1950. En escultures, hi ha una que personalmente, m’apasiona, “La caricia de un pájaro. I “Miss Chicago”,que li agrada a la meua dona, que está plantat enmig de la ciutat.
Entrevistador- Ens hem assabentat que el seu museu ha rebut una bona resposta per part del públic, no és així?
Pintor- La veritat és que sí, la participació del públic és un element essencial en la materialització dels meus projectes. Mireia Saladrigues ha estès la meua pràctica con un marc, definit per la meua metodologia creativa, i ha aconseguit que el museu tinga una presència activa del espectadors, és a dir, que estiga prácticament ple les 24 hores del dia.
Entrevistador- Ens agradaria que ens contara de què tracta el premi Joan Miró.
Pintor- Aquest premi va nàixer amb la voluntat de promoure la cultura i les arts plàstiques, i és un reconeixement a la creació artística del món actual, l’otorga la meua Fundació amb el patrocini de l’Obra Social La Caixa. Té una dotació econòmica de 70.000 euros, que ja és prou… i es otorgat cada dos anys per un jurat internacional.
Entrevistador- La col•lecció de la Fundació Joan Miró comprén més de 14000 peces: 217 pintures, 178 escultures, 9 tèxtils, 4 ceràmiques i uns 8000 dibuixos. D’on provenen totes aquestes obres.
Pintor- La major part d’aquest fons va ser donat per mi mateix, altra part prové de la col•lecció de Pilar Juncosa, la meua dona, i de la col•lecció Joan Prats, íntim amic de la familia i impulsor de la idea de crear la fundació. Aquest fons s‘ha vist incrementat amb les posteriors donacions de Marguerite Aimé , Manuel de Muga, i el meu nèt mateix.
Entrevistador- Impresionant, Señor Miró. I aquestes obres, arreu del món, en quins museus s’exposen?
Pintor- En prou museus, diria jo jajaja. Doncs, al centre Pompidou de París, al museu d’art de Nova York, al centre d’art Reina Sofía, al National Gallery de Washington, entre tants…
Entrevistador- L’obra miroriana, s’estén pels grans museus que vosté acaba de dir-nos, i per nombroses institucions culturals arreu del món, i ací, a Catalunya en té una bona representació.
Pintor- És cert. Algunes escultures com “Dona i ocell”, recoberta de ceràmica, es troba situada al parc Joan Miró, o l’escultura de bronze “Dona”, al pati central de la ciutat, i altres es troben al museu de ceràmica, i com haureu vist, les plante fins i tot a l’aeroport. I això sense contar les que están al museu de Noutjuic. Certament, no em puc queixar del que he aconseguit i tan sols dos anys. He extés el meu nom arreu del món, i amb ell, les meus obres.
Entrevistador- Moltísimes gràcies Señor Miró per haver pogut donar-nos un poc del seu temps i per contar-nos tantes coses sobre vosté i el seu treball. Ha sigut un vertader plaer poder tractar amb una persona com vosté, de veritat.
Pintor- Gràcies a vosté i als espectadors per haver fet que em senta com a casa. Perdoneu-me, pero m’agradaria dir-li als jòvens de hui en dia, que tinguen curiositats, i que realment, s’interesen per descobrir i saber més sobre elles. Espere tornar prompte per ací. Adèu! Un plaer!
Entrevistador- Estimats televidents, això es tot per hui. Tot un artista el señor Miró, veritat? Demá tornem amb més art i amb un altre artista. Tindrem amb nosaltres a Tamara de Lempika! Bon dia volguts espectadors D’art, avui i sempre, i demá, tothom a les 12.30 front el televisor, perquè… ¡us esperem ací, a la cadena valenciana!
jueves, 17 de noviembre de 2011
Una finestra oberta al món
Visita de l'exposició de Bancaixa
Aquesta exposició ens mostra l'Espanya de la segona meitat del segle XIX i les tres primeres dècades del segle XX.
En algunes fotografies d'aquesta exposició(com la de un carrer en Galícia al final del segle XIX) es veuen borroses ja que usaven vidre per fer les fotografíes i era molt costós fer una fotografia perqué es tenia que traslladar tot un estudi fotogràfic.
Fotògrafs com Emilio Beauch (1875) feia fotografies taurines i una fotògrafa molt bona amiga de Sorolla va fotografiar la casa de la duquesa de València ja que era un bon model de casa de pesona amb diners perqué ja tenia aigua potable que, aleshores, era un luxe.
Alguns fotògrafs com Kurt Hieischer (1914) fotografiava una Espanya plena de paisatges naturals.
Hi havia coses curioses aleshores, com que si una dona portava en el barret un espill descobert volia dir que estaba casada i, si per el contrari ho portava cobert, volia dir que no ho estava.
Descripció de la fotografia:
La fotògrafa Ruth Malilda Anderson fotografiava la vida cotidiana de 1928. Com, per exemple, la fotografía “Cántaros de fuente en la plaza” on es veu a una dona extraient aigua de la font de la plaça i posant-la en alguns cántars.
En algunes fotografies d'aquesta exposició(com la de un carrer en Galícia al final del segle XIX) es veuen borroses ja que usaven vidre per fer les fotografíes i era molt costós fer una fotografia perqué es tenia que traslladar tot un estudi fotogràfic.
Fotògrafs com Emilio Beauch (1875) feia fotografies taurines i una fotògrafa molt bona amiga de Sorolla va fotografiar la casa de la duquesa de València ja que era un bon model de casa de pesona amb diners perqué ja tenia aigua potable que, aleshores, era un luxe.
Alguns fotògrafs com Kurt Hieischer (1914) fotografiava una Espanya plena de paisatges naturals.
Hi havia coses curioses aleshores, com que si una dona portava en el barret un espill descobert volia dir que estaba casada i, si per el contrari ho portava cobert, volia dir que no ho estava.
Descripció de la fotografia:
La fotògrafa Ruth Malilda Anderson fotografiava la vida cotidiana de 1928. Com, per exemple, la fotografía “Cántaros de fuente en la plaza” on es veu a una dona extraient aigua de la font de la plaça i posant-la en alguns cántars.
domingo, 23 de octubre de 2011
Ressenya del relat "tard a la nit" de Rosa Montero.
Ressenya de”tard a la nit”:
Aquesta historia l’ha escrita Rosa Montero, una madrilenya periodista i col•laboradora de “EL PAIS” que ha obtingut nombrosos premis com el nacional de periodismo al 1980. La primera novel•la que va escriure Rosa va ser “Crónicas de desamor” al 1979. Escriu al periòdic “EL PAIS” articles comentant llibres i també hi escriu literatura infantil. El seu primer llibre de relats va ser “Amantes y enemigos”, que va escriure al 1998.
Tema: Relació amorosa entre una dona i un misteriós home jove.
Argument: Una dona es troba a un jove malferit al seu portal i l’ofereix ajuda. A partir d’ahí comencen una relació amorosa i passional, però la dona desconfia d’ell al sospitar que, per comentaris que ha sentit al barri comparant-los amb el físic del xic i amb la seua personalitat misteriosa, pot ser el cap d’un grup de “skinhees” que hi ha al seu barri. Aquest relat es desenvolupa a un barri marginal de Madrid en l’actualitat, un barri anomenat Ballesta. És un relat misteriós de Rosa Montero on es mescla desconfiança, passió, prejudicis…
Personatges:
Protagonistes:La dona i Aitor(el xic).
Secundaris:Els veïns del portal i la filla de la dona.
Lloc on es desenvolupa l’acció: Barri de Ballesta, Madrid.
Punt de vista: La historia està narrada en primera persona per la protagonista.
Temps:
Intern o narratiu: L’estiu.
Històric: L’actualitat.
Verbal: Pretèrit imperfecte de l’indicatiu.
Recursos: Preguntes retòriques, comparacions…
Preguntes retòriques : “ Tu, que n’hagueres fet? “
Comparacions: “ Hi estava agotnat esperant que passara com un depredador espera a la seua víctima en l’espessor”
Comentari personal:
A mi aquest relat m’ha paregut molt interessant i el recomanaria per a la gent adolescent, ja que té una lectura molt fàcil i amena i a més hi ha passió, reflexió, desconfianza...
Aquesta historia l’ha escrita Rosa Montero, una madrilenya periodista i col•laboradora de “EL PAIS” que ha obtingut nombrosos premis com el nacional de periodismo al 1980. La primera novel•la que va escriure Rosa va ser “Crónicas de desamor” al 1979. Escriu al periòdic “EL PAIS” articles comentant llibres i també hi escriu literatura infantil. El seu primer llibre de relats va ser “Amantes y enemigos”, que va escriure al 1998.
Tema: Relació amorosa entre una dona i un misteriós home jove.
Argument: Una dona es troba a un jove malferit al seu portal i l’ofereix ajuda. A partir d’ahí comencen una relació amorosa i passional, però la dona desconfia d’ell al sospitar que, per comentaris que ha sentit al barri comparant-los amb el físic del xic i amb la seua personalitat misteriosa, pot ser el cap d’un grup de “skinhees” que hi ha al seu barri. Aquest relat es desenvolupa a un barri marginal de Madrid en l’actualitat, un barri anomenat Ballesta. És un relat misteriós de Rosa Montero on es mescla desconfiança, passió, prejudicis…
Personatges:
Protagonistes:La dona i Aitor(el xic).
Secundaris:Els veïns del portal i la filla de la dona.
Lloc on es desenvolupa l’acció: Barri de Ballesta, Madrid.
Punt de vista: La historia està narrada en primera persona per la protagonista.
Temps:
Intern o narratiu: L’estiu.
Històric: L’actualitat.
Verbal: Pretèrit imperfecte de l’indicatiu.
Recursos: Preguntes retòriques, comparacions…
Preguntes retòriques : “ Tu, que n’hagueres fet? “
Comparacions: “ Hi estava agotnat esperant que passara com un depredador espera a la seua víctima en l’espessor”
Comentari personal:
A mi aquest relat m’ha paregut molt interessant i el recomanaria per a la gent adolescent, ja que té una lectura molt fàcil i amena i a més hi ha passió, reflexió, desconfianza...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)