Comence a pensar que no tornarà. Mire per aquesta finestra cada dia com soliem fer tots els matins nosaltres dos i quasi puc sentir la seua mà rodejant-me els muscles, però ara no està, ell no està amb mi. M'ho va prometre, em va prometre que tornaría per mi i ja han passat nou mesos, comence a perdre l'esperànça, tanmateix cada dia mire per la finestra intentat no pensar que pot haver mort, que les bombes o les bales el poden haver matat. El vent que ve del Mediterrani em tranquilitza quan toca la meua cara, quan despentina els meus cabells, fesc, net, pur... el mateix vent que ens acaronava a nosaltres tots els matins. Ara sols em queda, el vent, el mar i el seu record...
No hay comentarios:
Publicar un comentario