Sònia:
Era decisiu. Aquest examen era el definitiu, el més important, per al q ue més havia estudiat: tres setmanes. Tres setmanes estudiant anglès per a un examen d’un llibre sencer. Tres setmanes, tanmateix, aquell matí a l’espera d’aquest examen, em pareixia poc. Estava molt insegura. I això era estranyíssim en mi ja que jo sempre estudiava poc i treia molt bones notes. Però en aquest examen, estaria satisfeta amb un sis. Ja no hi quedava més temps per estudiar, tan sols faltaven quinze minuts per a començar l’examen. “Alea jacta est” vaig dir-me a mi mateixa.
Vaig obrir el llibre un moment per a repassar uns pocs minuts. Me’l sabia, ho havia repassat tot i me’l sabia o, almenys aquesta era la meua impressió. Va sonar la sirena, ja era l’hora de començar l’examen i jo me’l sabia a la perfecció, més o menys...
Van repartir els exàmens i la professora va dir que ja podíem donar-li la volta al full. Vaig començar a llegir-lo... NO! La primera pregunta no me la sabia. Havíem donat açò a classe? Em vaig començar a posar molt nerviosa, jo sempre em sabia totes les preguntes de tots els exàmens, però aquesta no. Se’m va fer un nús a l’estómac i vaig començar a suar. Ara no podia fer una altra cosa, hauria de copiar. Jo mai havia copiat, tanmateix, açò era una emergència.
-Ps!Ps!- li vaig dir a Felip, el meu company del costat-Ps!
Em va mirar amb cara d’aombrat. Què li passava? Donava el mateix, al grà.
-Dis-me la primera pregunta- li vaig dir en veu baixa, la més baixa que puguera fer sonar la meua gola.
-Sònia, deixa l’examen damunt la taula i ix fora immediatament- va dir la meua professora.
En eixe moment vaig adonar-me de que jo soleta vaig acabar amb el meu curs.
Felip:
Bah, un altre examen més per al que no he estudiat i un altre que vaig a suspendre i , en realitat, em dona igual. Jo ja passe dels estudis i de tot.
No em see res del que hem donat en classe. Normal, no estic atent en cap, però no m’importa.
Em dona el mateix el que pensen els meus pares sobre els estudis, no serveixen per a res. Jo el que vull es posar-me a treballar el més aviat possible.
La sirena va interrompre les meues cavil•lacions i vaig pujar cap a la classe. Em vaig assentar en l’última filera i vaig observar com entrava la gent a classe, amb les seues cares nervioses, desitjant acabar l’examen. Hem vaig fixar en l’empollona de Sònia, hui estava molt nerviosa i pàl•lida. Què li passaria? Damunt, s’asseu al meu costat, però no em va mirar ni per un segon, com si jo no estigués ahí.
Van repartir l’examen i jo no hi tenia cap esperança, ja hi sabia que el suspendria com tots els demés, però em donava el mateix. Vaig girar el full i, per a la meua sorpresa, la primera pregunta me la sabia. Feia anys que no em passava, jo mai em sabia cap pregunta de cap examen, però aquesta si. Això em va fer sentir important.
-Ps!Ps!- vaig escoltar de sobte. Qui seria?
Mare meua! Era Sònia i me ho estava fent a mi! No me’l podia creure! L’empollona de Sònia m’estava parlant a mi!
La vaig mirar per a veure que volia.
-Dis-me la primera pregunta- em va dir, i vaig haver d’esforçar-me per a escoltarla, ja que ho va dir en veu molt baixa.
Què li passava avui!? M’estava demanant ajuda! Vaig tardar un poc en reaccionar perquè encara no me’l creia, però quan ho vaig fer, els meus ulls van anar a la primera pregunta del meu examen, ja contestada, per a donar-li la resposta.
-Sònia, deixa l’examen damunt la taula i ix fora immediatament- li va dir la professora.
No! Per una vegada que tenia ocasió d’ajudar-la, la pillen copiant, pobreta. Ha acabat amb el curs sencer.
L’observe com ix de la classe i de l’ull li cau una llàgrima que recorre la galta de dalt a baix. Pobreta, en realitat, em dona llàstima.
Lluisa (professora) :
Aquest matí tinc molta son, no m’abelleix res fer l’examen. Aniré a la sala de professors a fer-me un cafè. Damunt, justament quan travesse la porta de la sala, sona la sirena.
-Mare meua! No tinc temps ni de prendre’m un cafè- vaig pensar.
Camine fins a la classe i, ja en la porta, m’esperen uns quants alumnes.
-Bon dia- em diuen nerviosos.
-Bon dia- els responc a tots mentre obric la porta de la classe.
M’assente a la taula mentres espere als alumnes que queden per entrar. Aquests, van assentant-se en les cadires i quan ja estan tots asseguts comence a repartir els exàmens.
Em vaig fixar molt en Sònia. Què li passava avui? Estava nerviosa? Sònia mai havia estat nerviosa per cap examen. Que estrany, estava molt pàl•lida.
Vaig donar senyal de que podien girar el full i començar l’examen. Seguidament, vaig anar a la meua taula a corregir els exàmens de 4rt de la ESO.
De tant en tant mirava a la classe, per a assabentar-me de si copiaven. No se’ls anava a posar tan fàcil.
Em vaig adonar de que Sònia estava fent moviments estranys. Estava parlant amb el company del costat!? No m’ho podia creure.
Sònia! Ella sempre estudiava i treia molt bones notes! Però astó no el podia permetre a la meua classe.
-Sònia, deixa l’examen damunt la taula i ix fora immediatament.- li vaig dir amb tota la llàstima del mon.
Tindrà que repetir el curs. Jo no la he suspès, s’ha suspès ella soleta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario